2009/02/17 | By: Amparo


Adrià (mi nieto) fue protagonista por un día en la escuela, le escribí este cuento y su mamá (Carmen) lo contó a todos su amiguitos de clase.



El caragol verd




Hi havia una vegada un lloc on tot era de colors.

L’escola era roja, com un gran camp de roselles.

La pissarra era verda com una poma.

Les taules i les cadires eren grogues i blaves, com el sol i la mar.

La mestra tenia el monyo panotxa i un davantal amb pigues morades.

També els xiquets i les xiquetes eren de distints colors, semblaven un arc de Sant Antoni que que resplendia al contrast de la pluja i el sol.

Els xiquets tenien una mascota, un gran caragol de color verd dins de la seua caseta roja, blava i groga.

Cada setmana un dels xiquets s’encarregava de cuidar-lo.
Havia de donar-li de menjar encisam -que era el seu menjar preferit- i traure-lo a passejar pel camp.

Però un dia… el caragol va desaparèixer.

Els xiquets i les xiquetes ho varen buscar per tot arreu.

Baix de les taules….

En el pati….

En el calaix dels joguets….

En les butxaques de les batetes…

Res. El caragol no estava en cap lloc.

Els xiquets i les xiquetes estaven tristos, cridaven…

¡¡¡CARAGOOOOOOOL!!! ¡¡¡CARAGOOOOOOOL!!!

I ningú els responia.

Aleshores…. Adrià va escoltar un xicotet xiulet. Va mirar dins de la caixa de colorins i allí, arrupit estava el caragol.

- He perdut la meua caseta, em dona vergonya que tots els xiquets em vegen així.

- No et preocupes- li va dir Adrià- som els teus amics i ara mateix organitzarem la recerca de la teua caseta, quedat ací i abrígat per no passar fred.

Adrià va contar-li als seus amics el que havia succeït amb el caragol i tots es varen ficar altra vegada a buscar i buscar i buscar….

Al cap d’una estona una de les xiquetes va cridar…
¡ACÍ! ¡¡¡ESTÀ ACÍ!!!! ¡¡¡BAIX DEL TOBOGAN!!!!

I així va ser. El caragol, que a més a més de ser entremaliat era una miqueta despistat, havia perdut la seua caseta roja, blava i groga al llançar-se pel tobogan.

Tots es varen ficar molt contents i jugaren al rogle cantant ….

Caragol-gol-gol, no t’amagues - no t’amagues, que molt trist em quede joooo!!


7 comentarios:

carlos dijo...

un traductor a la derecha por favor, je, pero algo entendi, hermoso cuento tan maravilloso como la abuela.

mia dijo...

qué familia!

Nunca un nieto

tan pequeño

ha gozado los

méritos de tan

maravillosa

abuela!

besos,y enhorabuena!

Isabel Martín dijo...

ay que ver la suerte que tiene adrià, que lo mismo le coses una chaqueta de pana que le escribes un cuento multicolor.

precioso.... y con un final feliz.

ybris dijo...

Así da gusto tener abuelas.
Un precioso cuento.
Seguro que Adrià está orgulloso de su protagonismo.
Que es el tuyo.

Besos a todos.

Anónimo dijo...

TE DIJE QUE ME GUSTA COMO ESCRIBES ?
Y ADEMAS....
UN CUENTO DE COLORES .
¡QUE BIEN!
ME ALEGRO
BESOS

www.elsilenciodemaria.blogspot.com dijo...

Soy tu compa de Florida. Hermoso blog el tuyo con muy buenas citas.
Angels.

Sasian dijo...

Y las ilustraciones????....
Ten cuidado amiga...eres tan productiva que cualquier dia le coses un cuento y le escribes una chaqueta.

Ya te lo dije...deberías publicar tus escritos...y no solo en el blog.


un beso